"La lengua siempre es la compañera del imperio
y siempre será su aliada."
Nebrija
De todos los imperios, hasta de los pequeños.
Nebrija
De todos los imperios, hasta de los pequeños.
Pero la lengua es -también- la aliada más fiel
del corazón del ser humano, de su espíritu,
de su esencia,
de su esencia,
y es la sustancia de su pensamiento.
Si no fuera bilingüe me perdería
la mitad de mi mundo, quizás, nuestro mundo.
Si no fossis bilingüe et perdries el meu món.
TdG
"No hi ha millors raons que les del cor."
Lax'N'Busto
"Amar al prójimo requiere un salto hacia la fe,
sin embargo, el resultado es
el acta de nacimiento de la humanidad.
Y también representa el aciago paso del instinto
de supervivencia hacia la moralidad."
Zygmunt Bauman
"El proceso de humanización no ha terminado todavía."
Eudald Carbonell
"Amar al prójimo requiere un salto hacia la fe,
sin embargo, el resultado es
el acta de nacimiento de la humanidad.
Y también representa el aciago paso del instinto
de supervivencia hacia la moralidad."
Zygmunt Bauman
"El proceso de humanización no ha terminado todavía."
Eudald Carbonell
Cadaqués
.:.
Barral i Pla,
catalans en castellà i en català.
La meva elecció no és casual,
són exemple de paradoxes
i de contradiccions,
i artesans de proses magnífiques.
.:.
Extravíos I
de Carlos Barral
Los objetos amables se desuncen
de sus formas templadas y usuales.
Desisten de su nombre y su certeza.
Se olvidan de sí mismos y se quedan
en un rincón sin sitio de costumbre
en el borde del mundo conocido.
Se buscan en su ausencia,
ni están por esta parte ni más cerca,
ni en un lugar seguro.
Ni están. Lo cierto rueda
lentamente y cambiando de sentido
y esa cosa escondida, esa promesa
de posesión, de ser, de compañía,
sufre con quien la evoca, se repliega
llamando ya sin bulto, sin perfiles,
como la tierra blanda, extraviada
esta voz de naufragio o tierra del padre
en la orilla borrosa de un golfo sosegado,
hacia el oriente hirsuto y estéril de la mar.
13-12-1988
.:.
Cadaqués
de Josep Pla
Notes disperses
HE PASSAT MOLTES HORES DE LES NITS D'HIVERN divagant, rodant pels vells carrers de Cadaqués —amb lluna o amb fosca, amb tramuntana o amb calma, plovisquejant o amb les estrelles rutilants. Hi ha gent —se sent passant— que dormen molt bé, profundament; altres que vetllen. Els insomnis en aquestes poblacions en què no se sap on anar perquè tot és tancat. Hi ha insomnis que tenen una causa; altres són gratuïts, injustificats. El silenci del carrer era tan absolut que per no trencar-lo hauríeu anat de puntetes: en passar se sentia de vegades el soroll que feien les molles del somier, en serpentí, quan l'enllitat es girava. Els insomnis produeixen una espècie d'ànima assedegada. Assedegada de què? Si us ho agafeu a la valenta, acabareu per dubtar que la vostra presència en aquest món sigui acceptada. Les dones fan dormir. Dormir implica ser acceptat.
Si en els solitaris dies d'hivern la població ja és una mica misteriosa, quan arriba el capvespre, fins quan la llum és freda i precisa, us envaeix l'ambient. En dies d'humitat —quan el vent de garbí vetlla— l'obscuritat dels carrers, els rastells llefiscosos, les pissarres molles, les llums agòniques, us fan anar a poc a poc per no rompre-us la crisma en una relliscada. Entreu en una espècie d'agitació expectant. Però agitació de què? Tot és solitari, silenciós, mort. No us espera ningú, ni espereu ànima vivent. Tot és neutre, oblidat i llunyà. La petita onada que es desfà al Portitxó, sense fer soroll, com un glop d'aigua que expulsa el mar. Les nits de calma, sense vent, amb les estrelles rutilants —o tocades pel tel de la lluna formiguejant. La llum dels olivars —amb les crestes blanques de les onades llunyanes, fora de la badia, en el mar solitari. De vegades es troba algú —rarament— i no hi ha manera de dir cap paraula. Passa com si s'escapolís.
Si en els solitaris dies d'hivern la població ja és una mica misteriosa, quan arriba el capvespre, fins quan la llum és freda i precisa, us envaeix l'ambient. En dies d'humitat —quan el vent de garbí vetlla— l'obscuritat dels carrers, els rastells llefiscosos, les pissarres molles, les llums agòniques, us fan anar a poc a poc per no rompre-us la crisma en una relliscada. Entreu en una espècie d'agitació expectant. Però agitació de què? Tot és solitari, silenciós, mort. No us espera ningú, ni espereu ànima vivent. Tot és neutre, oblidat i llunyà. La petita onada que es desfà al Portitxó, sense fer soroll, com un glop d'aigua que expulsa el mar. Les nits de calma, sense vent, amb les estrelles rutilants —o tocades pel tel de la lluna formiguejant. La llum dels olivars —amb les crestes blanques de les onades llunyanes, fora de la badia, en el mar solitari. De vegades es troba algú —rarament— i no hi ha manera de dir cap paraula. Passa com si s'escapolís.
.:.
.:.
És per tu que em sento fort,
és per tu, que m'has triat tal com sóc,
que he après que, en el fons, la tendresa es la gran fortalesa,
m'has ensenyat que no hi ha millors raons que les del cor.
És per tu, que has arribat
al moment precís, ni massa aviat ni massa tard,
Quan et tinc al costat, em sento com si fos a casa
la meva llar es allà on tu hi deixes l'equipatge,
sense tu és que estic perdut...
És per tu, que la lluita té sentit, l'amor és la força
que ha triat ésser el meu destí.
Obres camins que només cal seguir
per trobar-me a mi mateix
i sentir que em dones coses que no em dona ningú més.
És per tot i per no res,
per voler estar aquí i per ser tal com ets
que li robo uns acords a la pols, al temps i la guitarra,
una cançó, una petita flor per regalar-te
enmig d'un món que és boig, sense control.
És per tu, que la lluita té sentit, l'amor és la força
que ha triat ésser el meu destí.
Obres camins que només cal seguir
per trobar-me a mi mateix
i sentir que em dones coses que no em dona ningú més.
I en un mòn dels diners, de l'enveja i del poder
ets l'amor i la força que m'empeny cap a un nou destí.
No vull tenir, tan sols vull sentir tot allò que em pots donar
sé que el temps no esborrarà el que és bo i és de veritat.
És per tu, que la lluita té sentit, l'amor és la força
que ha triat ésser el meu destí.
Obres camins que només cal seguir
per trobar-me a mi mateix
i sentir que em dones coses que no em dona ningú més.
I en un mòn tan escerp ple de boigos al poder
ets l'amor i la força que m'empeny cap a un nou destí.
No vull tenir, tan sols vull sentir
sé que el temps no esborrarà el que és bo i és de veritat.
és per tu, que m'has triat tal com sóc,
que he après que, en el fons, la tendresa es la gran fortalesa,
m'has ensenyat que no hi ha millors raons que les del cor.
És per tu, que has arribat
al moment precís, ni massa aviat ni massa tard,
Quan et tinc al costat, em sento com si fos a casa
la meva llar es allà on tu hi deixes l'equipatge,
sense tu és que estic perdut...
És per tu, que la lluita té sentit, l'amor és la força
que ha triat ésser el meu destí.
Obres camins que només cal seguir
per trobar-me a mi mateix
i sentir que em dones coses que no em dona ningú més.
És per tot i per no res,
per voler estar aquí i per ser tal com ets
que li robo uns acords a la pols, al temps i la guitarra,
una cançó, una petita flor per regalar-te
enmig d'un món que és boig, sense control.
És per tu, que la lluita té sentit, l'amor és la força
que ha triat ésser el meu destí.
Obres camins que només cal seguir
per trobar-me a mi mateix
i sentir que em dones coses que no em dona ningú més.
I en un mòn dels diners, de l'enveja i del poder
ets l'amor i la força que m'empeny cap a un nou destí.
No vull tenir, tan sols vull sentir tot allò que em pots donar
sé que el temps no esborrarà el que és bo i és de veritat.
És per tu, que la lluita té sentit, l'amor és la força
que ha triat ésser el meu destí.
Obres camins que només cal seguir
per trobar-me a mi mateix
i sentir que em dones coses que no em dona ningú més.
I en un mòn tan escerp ple de boigos al poder
ets l'amor i la força que m'empeny cap a un nou destí.
No vull tenir, tan sols vull sentir
sé que el temps no esborrarà el que és bo i és de veritat.
.:.
